Mans gelades + somriure sense dents = Ànima trencada

Recordo un dia del primer curs del meu fill. Tenia només 3 anys, era hivern i li havia promès que aniria a recollir a la sortida de l’escola (cosa inusual a causa del meu horari laboral).

Vaig apagar l’ordinador de la feina i vaig sortir corrent amb els talons per agafar l’autobús que em va portar fins a l’escola. Eren tot just les sis de la tarda però ja era fosc i feia fred. Maleïda sigui! arribava tard. Per fi vaig arribar … estressada, acalorada i cansada i el vaig veure assegut en una escala esperant solitari, amb la gorra i la bufanda de disseny que li havia comprat algunes setmanes enrere.

Només veure’l van sortir per la meva boca un reguitzell histèric de frases de disculpa sobre el trànsit, de trucades d’última hora i de mails urgents. Estic segura que no va entendre res. Només es va limitar a somriure i em va dir: – No et preocupis, no passa res!

Avui, en llegir a la premsa un article que diu que els espanyols vam sortir de la feina 2 hores més tard que la mitjana europea, m’he enrecordat d’aquest episodi (han passat 4 anys des de llavors) i del sentiment de culpabilitat que em va inundar l’ànima.

El record d’aquell dia concret, al costat d’altres molts motius, em van obligar anys després a canviar les meves prioritats i a fundar una companyia que fes una mica més compatible la vida professional i la vida familiar.

Ens queda un llarg, llarguíssim camí per trobar l’equilibri entre la realització professional i la vida personal però les noves tecnologies i el canvi de mentalitats poden ajudar-nos a aconseguir-ho.

dosymedia hi creu fermament.

Llegir article a El País

0 replies

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *