Cercant wifi desesperadament

Sóc de les que porta l’oficina a sobre. Sóc de les que, entre reunió i reunió, busca algun cafè tranquil per treballar, m’acomodo en alguna taula tranquil amb el portàtil, el mòbil i una tassa de te. Sóc de les que treu el cap i, abans fins i tot de dir bon dia, pregunto amb cara de desesperada “Tenen wifi?”.

Sóc de les que amb l’endoll a la mà, escorcolla el sòcol perimetral del local amb l’esperança de trobar-hi asil energètic per a les bateries de la meva tecnologia de butxaca.

Sóc de les que aixeca el coll a la recerca d’algun cambrer o cambrera per bombardejar-los sense compassió assenyalant el teclat: “Escolti, el password?”

Avui, però, he vist com algú molt més llest que jo s’ha adonat de com treure-li profit mediàtic als wifi-alcoholic com jo. Una gran idea, barata i segur que efectiva.

Els explico.

Una beneïda FREE-WIFI promet als usuaris del local hores tranquil·les de navegació internauta però, un cop connectat, alguna cosa passa amb la descàrrega dels missatges del correu electrònic. Premo diverses vegades a “enviar i rebre” atònita, incrèdula. Malfiada de tan magnànim problema obro el navegador per tal de comprovar si, en efecte, puc accedir a internet i ara si, senyors, ara entenc la formidable idea: s’obre davant els meus ulls la pàgina de Facebook del cafè on em trobo amb un bonic missatge que em convida amablement a un “m’agrada” virtual a canvi de l’accés al wifi.

Així que, a dia d’avui, sóc fan del local per interès. Estic, doncs, oberta a rebre les seves promocions i notícies sota el meu propi consentiment i no descarto en el futur més relacions de conveniència.
Perquè, al cap i a la fi, si París bé valia una missa, una Free-wifi bé val un “m’agrada”.