L’antídot

Encara tinc un nul talent per reproduir qualsevol tipus de nota (no m’atreveixo a cantar ni a la dutxa) tinc una certa obsessió per posar banda sonora als moments de la meva vida.

Les estacions, la meteorologia, l’hora del dia, el lloc en què em trobo i per descomptat el meu estat d’ànim marquen la banda sonora de l’instant que estic vivint. Això ocasiona, alguna vegada, certs comentaris burletes de la meva parella sobre la meva peculiar lògica en l’elecció de la música en qüestió.

– Què vols fer? No pretendràs posar jazz ara?!

– I per què no? Des de quan no t’agrada el Bob ACRI?

– Des que és un dissabte d’estiu al matí i ara no és el moment, ves …

La qüestió és que, com els deia en el meu últim post, la pluja i el fred comencen a minar el meu humor. Així que, darrerament, m’he permès un petita concessió en l’elecció de música mentre treballo per submergir-me en la música arxivada en la meva ment com “de capvespre càlid estant de vacances”.

Les tarantel italianes són un bon exemple del tipus de música que m’evoca calor, passejos despreocupats, la llum groguenca del sol del migdia i l’omnipresent cant de les xitxarres. Aquesta música popular es va crear al sud d’Itàlia al segle XIX i hi ha la creença que, qui la ballava, podia curar-se de la picada d’una taràntula.

No crec que les possibilitats que em piqui una taràntula a l’oficina siguin gaire grans, però en tot cas, és un antídot per a l’abatiment. Els deixo una peça de l’Arperggiata que m’agrada especialment.

0 replies

Leave a Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *