Fa alguns dies que no faig més que llegir editorials sobre el setembre. Totes elles estan dedicades a la tornada a la rutina, a la fi de les vacances, a un període de descans acabat… totes elles tenen un cert regust amarg i una mica afligit per alguna cosa que s’ha perdut. I jo dic, no serà per tant…

Vaig llegir, llavors, un article en una revista femenina (perdonin però no recordo quina) en què la seva autora pensava el mateix que jo: que el setembre és en realitat el començament de l’any.

Al setembre tot comença, tot és nou i tot canvia. El mes de gener no és més que un reflex exacte del mes anterior només que cal canviar la xifra de la data. Jo sóc de les que triguen a acostumar-s’hi i, de petita, les meves fitxes de l’escola tenien tatxadures fins a mitjans d’abril.

– ‘Ei! Que ja no estem al 87 sinó en el 88!!! em deia la meva companya del costat.

El mes de setembre és un mes fantàstic ple d’expectatives, d’estrenes i de fermes promeses amb un mateix (si es compleixen o no, j és una altra història) és un mes de pessigolles a l’estómac, amb un punt de vertigen i expectació a les situacions o reptes en què ens haurem d’enfrontar.

Així que, com quan era una nena, miro de reüll i amb curiositat la motxilla acabada d’estrenar per tornar a la meva vida real després d’un parèntesi de descans.

Benvinguts!