Aquest cap de setmana vaig tenir la sort de poder descansar en un luxós hotel al costat d’un camp de golf. No he jugat mai a aquest esport i una lesió al turmell esquerre em va quartar la remota possibilitat de començar.

Aleshores vaig entrar en xoc. Veuran, jo no sé gaire coses d’aquest esport, llevat dels open que transmeten de tant en tant a la televisió en què apareixen fornits golfistes amb posats de gentleman i aires de triomfador.

Però allà no n’hi havia cap. Durant tot el cap de setmana em va acompanyar la visió d’homes i dones madurs que, vestits amb polos i bermudes a quadres, traginaven d’un costat a un altre de la gespa.

Eren, en la seva majoria, matrimonis europeus entrats en anys (amb panxa i puro ells, amb visera i ulleres de sol de marques cares elles) que es desplaçaven d’un costat a un altre sense gaire pressa aparent. I per més que els mirava, no aconseguia veure com i quan “feien esport”.

Ho sé, ara em diran que amb el golf es camina molt donada les enormes extensions que han de recórrer entre forats, però el cas és que es desplaçaven en aquests cotxes elèctrics de dues places. Així que l’esforç es reduïa a plantar les seves natges en el seient i activar el múscul del peu dret per prémer l’accelerador.

També poden dir-me que traginar amb la bossa de pals d’acer comporta un esforç però el cas és que les bosses, actualment, porten rodes i un motor elèctric que les tracciona.

En canvi, que curiós, el bar-terrassa del club de golf estava ple dels “esportistes” que bevien cerveses i prenien aperitius sota el càlid sol de setembre.

No discuteixo que el golf sigui un esport però, sens dubte, és un dels esports més còmodes que conec.