L’antídot

Encara tinc un nul talent per reproduir qualsevol tipus de nota (no m’atreveixo a cantar ni a la dutxa) tinc una certa obsessió per posar banda sonora als moments de la meva vida.

Les estacions, la meteorologia, l’hora del dia, el lloc en què em trobo i per descomptat el meu estat d’ànim marquen la banda sonora de l’instant que estic vivint. Això ocasiona, alguna vegada, certs comentaris burletes de la meva parella sobre la meva peculiar lògica en l’elecció de la música en qüestió.

– Què vols fer? No pretendràs posar jazz ara?!

– I per què no? Des de quan no t’agrada el Bob ACRI?

– Des que és un dissabte d’estiu al matí i ara no és el moment, ves …

La qüestió és que, com els deia en el meu últim post, la pluja i el fred comencen a minar el meu humor. Així que, darrerament, m’he permès un petita concessió en l’elecció de música mentre treballo per submergir-me en la música arxivada en la meva ment com “de capvespre càlid estant de vacances”.

Les tarantel italianes són un bon exemple del tipus de música que m’evoca calor, passejos despreocupats, la llum groguenca del sol del migdia i l’omnipresent cant de les xitxarres. Aquesta música popular es va crear al sud d’Itàlia al segle XIX i hi ha la creença que, qui la ballava, podia curar-se de la picada d’una taràntula.

No crec que les possibilitats que em piqui una taràntula a l’oficina siguin gaire grans, però en tot cas, és un antídot per a l’abatiment. Els deixo una peça de l’Arperggiata que m’agrada especialment.

Viure en fals

Veuran, en els últims dies m’he adonat que la falsedat és present en gairebé qualsevol àmbit de les nostres vides. No em refereixo als top manta amb les seves falsificacions de Louis Vuitton més o menys aconseguides (això ho tenim pràcticament interioritzat) em refereixo a que, d’alguna manera, hem creat entre tots un món ple de ficcions perverses que, ni el meu costat més maligne , no hagués pogut arribar a imaginar mai.

Llegia a la premsa fa pocs dies que, quan va començar a conclau per triar un nou papa, es va colar a l’interior del vaticà un “bisbe fals” que van descobrir per portar un crucifix estrany i una sotana massa curta (em pregunto si va adquirir la seva indumentària en una botiga de disfresses). Avui es publicava un estudi canadenc que defensa que Mª Teresa de Calcuta no va ser tan “santa” com la pintaven, per la seva sospitosa manera de gestionar la ingent quantitat de diners que rebia les donacions i per les cures qüestionables que propiciava als malalts.

Les cases reials no se’n salven: tenen històries de mentides, gelosia, deslleialtats, assassinats i delictes variats com per escriure un serial veneçolà.

Facturacions B, comissions extraoficials, diners que se’n va a paradisos fiscals, espionatge entre polítics, causes socials que només són una tapadora per enriquir als que ja són rics … tot això és el pa de cada dia de l’actualitat nacional.

En la indústria alimentària també hi ha enganys perquè alguns llestos creuen que vendre carn de cavall romanès famèlic com si fos de vaca suïssa, tampoc està tan malament …

I saben? Potser és la pluja que em posa trista i pessimista però al final viure entre tanta falsedat va dinamitant els principis i la imatge del món altruista que vam aprendre de nens.