Avui m’he llevat inquieta, amarada de suor i amb la terrible sensació de quan tens un malson i no pots alliberar-te de la sensació d’angoixa.

El dia és fred, una mica gris i el cel té una franja vermellosa.

Faig un glop d’aigua.

El meu acompanyant, a l’altre costat del llit, em mira somnolent.

– Ho he tornat a somiar.

– El què?

– El de sempre! allò de l’onada gegant ….

Riu … i jo me’n vaig a la dutxa.

D’ençà que tinc ús de raó, tinc un somni recurrent: estic a la platja relaxada i feliç prop de la riba i, de sobte, una onada gegantina ve cap a mi implacable.

Aleshores comencen les seqüències a un ritme frenètic, amb una acceleració cardíaca pròpia del mismíssim Jason Bourne per intentar salvar la vida.

Corro i penso, prenc decisions ràpides per salvar-me a mi mateixa o als qui estan al meu voltant. Em suen les mans i em batega el cor com si hi tingués 150 timbalers en processó. Odio aquesta sensació.

Suposo que Freud diria que sóc un cas crònic de trasbals personal, que estic boja rematada, o em diria que tinc algun conflicte que encara no està no resolt.

Em pregunto qui aconsegueix, en la vida, resoldre tots els seus conflictes i donar solució a tots els seus problemes. Diuen que els malsons són una válvula d’escapament per a la nostra ment i una alerta per romandre atents.

Ens mantindrem alerta, doncs, durant les nits en la foscor de l’habitació.