Si us he de ser sincera, al principi, els bloggers em van semblar una mica freak perquè, al cap i a la fi, qualsevol podia escriure sobre qualsevol afició i no per això ho havíem de considerar “periodisme”. Greu error influència de velles tradicions del meu sector professional, suposo…i em retracto humilment d’aquesta opinió.

Ells són, sens dubte, prescriptors de marques i productes, autèntics erudits i líders d’opinió. Tant és així, que alguns dels mitjans, diguem-ne “tradicionals”, han fitxat bloggers que parlen i donen la seva preuada opinió sobre temes de moda, de vida, de viatges, de cuina o de qualsevol tema que se us pugui ocórrer.

Actualment sóc lectora assídua i confessa d’alguns bloggs de diferent índole que em mantenen al dia de temes del meu interès més enllà d’una notícia neutra.

Fa poc, en un racó de la plataforma de l’ elle.es, vaig descobrir un petit tresor literari que s’ha convertit en el meu llibre de capçalera. El “Manual del bon vividor” escrit pel Guardián entre el centeno és un bloc sobre la vida escrit amb una exquisidesa que m’atrapa i m’evadeix. Ja ho veieu… literatura de franc, que veus a qualsevol lloc, que t’acompanya en qualsevol moment i t’enriqueix l’ànima.

L’últim dels seus posts és absotutamente deliciós. Per a tots els que, alguna vegada, ens hem sentit així: Yo también puedo escribir una jodida historia de amor.