He tingut l’oportunitat, aquesta setmana, d’acudir a veure El Trencanous al teatre Coliseum de Barcelona. No sóc una gran entesa en ballet clàssic, però m’agrada des que tinc ús de raó, així que si se’m presenta l’ocasió, no dubto en anar a veure-ho.

En aquesta ocasió, la companyia era el Ballet Estatal Rus de Rostov. La interpretació artística era excel · lent, la coreografia, a l’altura, la posada en escena, increïble, la qualitat de l’espectacle, molt bona, i per descomptat, la música de Txaikovski i Ivanov, fabulosa. Tenint en compte el meu limitat coneixement del món del ballet, vaig poder apreciar i gaudir de la precisió dels salts, de la lleugeresa de cadascun dels moviments, i de la fabulosa interpretació dels i les protagonistes.

No obstant això, el més destacat va ser l’extrema primesa de les ballarines. A excepció de dos d’elles, era difícil entendre com els cossos d’aquestes ballarines podien moure’s, i a més a més, amb gràcia i lleugeresa. El seu aspecte no era saludable, això per descomptat, perquè es podien apreciar tots i cada un dels ossos de braços, coll, espatlles, esquena i pit. Si a això, li sumem el maquillatge amb tons blanquinosos, a l’estil d’una geisha japonesa, la imatge era espectral.

Ni tan sols els vestits podien dissimular tanta falta de corbes. Entenc que les ballarines siguin altes i primes, fins i tot molt primes, però el que vaig presenciar no era en absolut bonic. I va ser una pena, perquè tots els comentaris que vaig escoltar – i els meus propis – tant en l’entreacte com a la finalització de l’espectacle, giraven al voltant de l’extrema primesa de les ballarines, enlloc d’aplaudir la fabulosa interpretació de l’obra. Una pena …