Sota la meva oficina hi ha un Starbucks. De tant en tant, m’encanta portar l’ordinador i seure en una confortable butaca per preparar una reunió mentre assaboreixo un te fumejant i un bollito de canyella. Sempre m’ha semblat que Starbucks va innovar el concepte de les cafeteries. Van aconseguir que en qualsevol part del món et sentis com a casa, fomenten que puguis treballar o estudiar-hi, pots preparar el cafè al teu gust i és un dels pocs llocs on no et sents incòmode si estàs sol/a.

El que no sé és si és un negoci generacional. És a dir, sempre veig gent jove i, de fet, la meva mare els odia. – ¿Per què vociferen el teu nom per servir-te el cafè? I per què t’ho serveixen en gots de paper? em pregunta amb disgust alguna vegada que hem xerrat en algun dels seus locals.

Potser la meva generació, la dels trenta i tants, valorem el que ens deixin en pau, ens ofereixin wifi i ens deixin seure en un tou butaca mentre sonen notes de jazz. O potser, simplement, ens atrapin les estratègies de màrqueting …